El seu nou treball per al Royal Ballet, Hidden Things, és alhora prosaic i poètic, una porta d'entrada a la pràctica del ballet i la memòria col·lectiva.
LONDRES – Secret Things, el títol de la nova producció de Pam Tanovitz per al Royal Ballet, és realment ple de secrets: passat i present, història i present de la dansa, coneixement emmagatzemat en els cossos dels ballarins, les seves històries personals, records i somnis.
Amb vuit ballarins, la producció es va estrenar dissabte a la nit a la petita caixa negra de la Royal Opera House, el Linbury Theatre, i va incloure dues actuacions més de Tanovitz per a la companyia: Everyone Holds Me (2019) i Dispatcher's Duet, pas de de.compost recentment per a un concert de gala al novembre.L'espectacle sencer només dura una hora, però és una hora plena de creativitat coreogràfica i musical, enginy i sorpreses gairebé aclaparadores.
"Secret Things" del quartet de corda "Breathing Statues" d'Anna Kline s'obre amb un solo majestuós i elegant de Hannah Grennell.Quan comença la primera música tranquil·la, puja a l'escenari, posa els peus junts de cara al públic i comença a girar lentament tot el seu cos, girant el cap a l'últim moment.Qualsevol persona que hagi assistit o vist classes de ballet per a principiants ho reconeixerà com un posicionament: la manera com un ballarí aprèn a fer unes quantes voltes sense marejar-se.
Grennell repeteix el moviment diverses vegades, dubta una mica com si intentés recordar la mecànica, i després comença una sèrie de passos laterals que reboten que podria fer un ballarí per escalfar els músculs de les cames.És prosaic i poètic alhora, porta d'entrada a la pràctica del ballet i la memòria col·lectiva, però també sorprenent, fins i tot humorístic en la seva juxtaposició.(Va vestir un mono groc translúcid, polaines de lluentons i unes bombes de punta estreta de dos tons per afegir a la festa; aplaudiments per a la dissenyadora Victoria Bartlett).
Treballant durant molt de temps en l'obscuritat, Tanovitz va ser un col·leccionista de coreografies i un apassionat investigador de la història, la tècnica i l'estil de la dansa.El seu treball es basa en les idees físiques i imatges de Petipa, Balanchine, Merce Cunningham, Martha Graham, Eric Hawkins, Nijinsky i altres, però es transforma lleugerament entre ells.No importa si en coneixeu algun.La creativitat de Tanovitz no s'enganxa, la seva bellesa floreix i es desmaterialitza davant els nostres ulls.
Els ballarins de The Secret Things són alhora agents impersonals del moviment i profundament humans en la seva connexió entre ells i amb el món de l'escenari.Cap al final del solo de Grennell, altres es van unir a ella a l'escenari i la part de ball es va convertir en una sèrie d'agrupaments i trobades en constant canvi.El ballarí gira lentament, camina rígid de puntetes, fa petits salts semblants a una granota i, de cop, cau recte i de costat, com un tronc tallat al bosc.
Els companys de dansa tradicional són pocs, però sovint les forces invisibles semblen apropar els ballarins;en una part ressonant, Giacomo Rovero salta poderosament amb les cames esteses;a Glenn Above Grennell, salta cap enrere, recolzada a terra amb les mans i els peus.els mitjons de les seves sabates de punta.
Com molts moments de The Secret Things, les imatges suggereixen drama i emoció, però la seva juxtaposició il·lògica també és abstracta.La complexa partitura melòdica de Kline, amb ecos i les veus brillants dels quartets de corda de Beethoven, ofereix una juxtaposició similar del conegut i el desconegut, on fragments de la història es troben amb moments del present.
Sembla que Tanovitz no coreografia mai la música, però la seva tria de moviments, agrupacions i focus sovint canvia de manera subtil i dràstica segons la partitura.De vegades coreografia repeticions musicals, de vegades les ignora o treballa malgrat els sons forts amb gestos de poca aposta: un lleu remen del peu, un gir del coll.
Un dels molts aspectes fantàstics de "Secret Things" és com els vuit ballarins, la majoria extrets de ballet, revelen les seves personalitats úniques sense mostrar-ho.En poques paraules, només s'estan entrenant sense dir-nos que s'estan entrenant.
El mateix es pot dir dels ballarins principals Anna Rose O'Sullivan i William Bracewell, que van interpretar el pas de deux a la pel·lícula de Dispatcher's Duet Thrill, i la banda sonora trepidant i ajustada de Ted Hearn.Dirigida per Antula Sindika-Drummond, la pel·lícula presenta dos ballarins en diferents parts de l'òpera, tallant i empalmant la coreografia: estiraments de cames lents, salts de puntal o patinadores bojos que llisquen pel terra, poden començar des de les escales, al final de al vestíbul de Linbury, o entre bastidors.O'Sullivan i Bracewell són atletes d'acer de primera classe.
L'última peça, Everyone Holds Me, que també apareix a la banda sonora de Hearn, Tanovitz, va ser un triomf tranquil a la seva estrena del 2019 i es veu encara millor tres anys després.Igual que The Secret Things, l'obra està il·luminada per la bellesa de la pintura de Clifton Taylor i ofereix una cascada d'imatges de dansa, des de l'equilibri transparent de Cunningham fins a La tarda d'un faun de Nijinsky.Un dels misteris del treball de Tanovitz és com utilitza els mateixos ingredients per crear peces completament diferents.Potser perquè sempre respon amb humilitat al que passa aquí i ara, intentant fer el que li agrada: ballar i ballar.